En salut mental, quan parlem de recuperació no ens referim a la desaparició del problema o els problemes de salut mental (el que anomenaríem «recuperació clínica»), com és habitual en el camp de la salut física.

Entenem el concepte com la recuperació del control de la pròpia vida, malgrat viure o haver viscut problemes de salut mental; fer passos per aconseguir allò que volem a nivell emocional, espiritual i social.

De què parlem quan parlem de recuperació?

Posar-nos en el camí de la recuperació significa focalitzar-nos no només a fer desaparèixer o controlar els símptomes, sinó també a assolir que la persona afectada aconsegueixi dur una vida satisfactòria malgrat els problemes de salut mental, prenent decisions i assumint ella mateixa la responsabilitat d’aquestes decisions preses. És un procés de vida i d’aprenentatge.

No hi ha una única definició de recuperació però hi ha un principi fonamental: la recuperació de l’esperança vers el futur, és a dir, la creença que és possible tenir una vida plena i satisfactòria, malgrat els problemes de salut mental, a partir de la recuperació de la il·lusió i dels nostres somnis.

Què aporta aquesta perspectiva?

  • Es veu la recuperació com un procés de vida i un aprenentatge que sovint no té fi; no és un destí, sinó un anar avançant de forma contínua.
  • La millora o la desaparició dels símptomes no són un punt central ni determinant en aquesta idea de recuperació. Han d’anar acompanyades d’una autonomia de l’individu, que ha d’assolir el control ple sobre la seva vida.
  • Per assolir aquest control, es promou la presa de decisions, així com l’assumpció de la responsabilitat d’aquestes decisions.
  • La recuperació és allò que la persona aconsegueix per si mateixa; no és quelcom que un altre pugui fer per ella, malgrat que se la pugui ajudar.
  • La recuperació no significa de forma necessària retornar a l’estat en què s’estava abans de ser diagnosticat.
  • Es veu el procés com una oportunitat per a la persona de reconstruir-se, escollint amb plena consciència allò que és adequat per a ella d’acord amb les seves necessitats i les noves circumstàncies.
  • Es focalitza el procés en les capacitats i les habilitats de la persona, i no en les seves mancances.
  • El procés es basa en l’optimisme i l’esperança com a motors.
  • Anar-hi avançant, si bé de vegades el procés implica que cal fer passos enrere per anar endavant.
  • Es prioritza posar en el centre la persona, així com les seves motivacions i expectatives.
  • La implicació en activitats que tinguin significat per a la persona és essencial, ja siguin activitats educatives, de voluntariat, de tenir cura dels nostres, o siguin activitats creatives.
  • La situació implica un canvi dels serveis, ja que la persona és al centre del procés i això requereix altres serveis i protocols.

Les fases de la recuperació

Malgrat que la recuperació és un procés complex i singular, gràcies a l’anàlisi de les narracions de persones que ja han fet el seu procés, i gràcies també a la investigació qualitativa, podem dividir la recuperació en cinc grans fases.[1] Són diferents moments pels quals passen les persones. És important conèixer-los ja que permeten posar llum al procés i, així, donar-hi suport com a professionals, amics o família.

  1. Negació – Moratòria

Es caracteritza per la negació del problema de salut mental, la desesperança, la confusió de la identitat i l’aïllament com a mecanisme de protecció.

  1. Consciència

Es caracteritza per l’assimilació de la realitat, acompanyada d’una esperança incipient d’una vida millor i la possibilitat d’una identitat diferent de la de «malalt» (en primera persona: «Em passa alguna cosa i en vull sortir»).

  1. Preparació

La persona treballa activament, fa balanç de la seva identitat i les seves capacitats i es torna a connectar socialment, alhora que aprèn habilitats per reconduir la seva vida.

  1. Reconstrucció

La persona se centra a forjar una nova identitat, assolir objectius vitals, assumir riscos i responsabilitzar-se de la cura de la malaltia.

  1. Creixement

La persona troba la nova identitat: augmenta l’autoconfiança i sorgeix una percepció positiva d’un mateix, reconeixent l’aprenentatge que li ha aportat la malaltia.

Existeixen quatre components transversals que es donen de forma diferencial en cadascuna d’aquestes fases:

  • Esperança
  • Identitat
  • Significat vital
  • Responsabilitat

La col·laboració entre l’entorn i la persona durant el procés de recuperació és clau; per tant, es requereix promoure la creació d’un entorn de confiança sustentat per la família, els/les professionals i la comunitat.

Què podem aportar a la nostra recuperació?

  • Tenir una vida social activa, trencant d’aquesta manera amb l’aïllament.
  • Proposar-nos fites a curt termini o dividir els nostres objectius en altres de més petits que puguem anar assolint.
  • Envoltar-nos de persones que creguin en nosaltres, incloent-hi familiars i professionals.
  • Buscar el suport de companys que hagin passat per situacions similars i les hagin superat.
  • Reprendre el control sobre tot allò que ens afecti, no delegant així responsabilitats en els altres.
  • Prendre decisions sobre la nostra vida i la nostra salut.
  • Posar-nos en marxa: enriquir el nostre dia a dia fent activitats que ens facin sentir útils i valorats i que tinguin sentit per a nosaltres.
  • Lluitar contra l’estigma associat als problemes de salut mental en el nostre entorn més immediat i/o a nivell col·lectiu, per exemple a través de l’associacionisme.

Què poden fer els serveis sanitaris per donar suport a la recuperació?

  • Canviar el focus d’atenció: dels símptomes, a les capacitats i les potencialitats de la persona.
  • Afavorir i facilitar la participació de les persones en la presa de decisions.
  • Acceptar la recuperació com un projecte individual i singular de cadascú, donant suport a les aspiracions i als somnis personals i acceptant el ritme de cada individu.
  • Crear un sistema d’avaluació dels serveis que tingui en compte els familiars i les persones amb un problema de salut mental.
  • Promoure la col·laboració de l’entorn i de la persona a l’hora de formar, informar, atendre necessitats i detectar un entorn patològic.
  • En el cas que es doni un entorn patològic, buscar formes d’intervenció per canviar-lo.
  • Els/les professionals de la salut mental han de garantir un tracte empàtic i pròxim amb l’usuari perquè la relació establerta esdevingui també motor de canvi.
  • Promoure la planificació dels passos en el procés de manera conjunta entre els/les professionals, la persona i les persones del seu entorn.
  • Planificar les possibles crisis amb documents de voluntats anticipades.
  • Facilitar espais de suport mutu entre persones amb problemes de salut mental.

VOLS ALGÚN ALTRE SUPORT?